Toca parlar del pes dels valencians
en l'Estat, de la presència de la Comunitat Valenciana en el país. Del nostre
encaix a Espanya. I d’allò “noqueats” que últimament estem i se'ns percep als
d'esta terra, en la confiança que tornem des d'ací a plantejar alternatives i
liderar processos que influïxquen en la resta del territori i recuperem així la
nostra imatge de puixança i capacitat.
Clar i ras, des d'estes ribes
hauríem d'encapçalar la petició de reforma de la nostra sacrosanta Constitució.
Sí, en allò referit al disseny de l'estat autonòmic i sí, cercant totes les
complicitats possibles, ja que pel constant conflicte català plantejat en el
govern de torn no es pot tolerar que sempre se'ns faça callar i se'ns obligue a
abandonar posicions i reivindicacions justes i inajornables per als ciutadans
d'esta terra.
El “ara no toca” ja s'ha acabat per
als valencians. El President Alberto Fabra, per a enfortir el seu discurs
polític en majúscules, ha de presentar-se davant la resta d'Espanya com el
major capdavanter de l'autogovern, com el màxim defensor de l'estat autonòmic a
Espanya. La “no sé per què” intocable Carta Magna de 1978, és la base per a
poder configurar un nou i definitiu finançament autonòmic, i en la seua
necessària reforma, plantejar una nova configuració de voluntats consensuada i
identificativa en l'actual realitat territorial espanyola. Ara ja toca…
De nou l'estat no pot taponar la
legítima i històrica reivindicació de la nostra terra per la por davant el
constant desafiament sobiranista català. Per açò hem de fer un pas endavant i
tornar a llançar des de la CV discursos que lideren la nostra visió i
plantejament de l'estat i la seua configuració. Començarem a recuperar així el
pes específic dels valencians a Espanya, una cosa tan enyorada en els últims
temps.
La Constitució és anterior i
possibilitadora d'uns Estatuts d'Autonomia que han acabat per superar-la al
desenrotllar-se en tota la seua magnitud. Per tant és necessari i apressant
adequar l'actual realitat territorial espanyola de 2014 en una norma de 1978, i
no a l'inrevés… Ni més ni menys que promoure la necessària reforma de la
configuración territorial de l’Estat. Ha arribat el moment de la CV.
La
clau que obri tots els panys radica en la revitalització de la nostra identitat
i la reafirmació de la nostra modernitat. Esta conjunció reconeixent la nostra
història i cultura pròpia i apostant pel nostre futur com a societat avançada
hauria de configurar un posicionament definitiu de la política valenciana.
Reivindicant la parcel·la que ens pertoca i restituint el nostre valor com a
Poble al llarg de la història... Els valencians hem estat a un primer nivell
espanyol i europeu des del segle XV i hem de reprendre eixe pàlpit d'una nova
renaixença valenciana possible...
Ara
toca repensar la Comunitat Valenciana. Continuem tenim poc pes a l'Estat. La geopolítica valenciana no pot ser obviada
per Madrid. La nostra relació en l'Estat no pot passar per la submissió, sinó
per l'exigència. Hem de passar del complexe d'inferioritat a l'orgull per la
nostra terra reivindicant allò que en justícia ens correspon. I la CV s'ha de
convertir en la punta de llança de la defensa de l'autogovern i l'estat
autonòmic... Ja toca plantar-se davant els cenacles del poder polític i mediàtic
a Madrid…
Malgrat el maltractament injust i perpetu que rebem
des del Govern central i el desficaci cíclic del nostre finançament autonòmic
irrisori, valencians en peu alcem-nos tots a una veu... Defensa a ultrança d'un
nou model de finançament que acabe en la discriminació secular d'este poble;
aposta per les inversions en infraestructures productives, educatives i
sanitàries, en especial atenció al turisme i l'agricultura; compromís per la
regeneració democràtica i pel govern obert i transparent; armonització
legislativa i simplificació del nostre sector públic; defensa de totes i
cadascuna de les polítiques socials...
I esta societat nostra, tant desnortada i feble en qüestions
identitàries i de consciència col·lectiva, mai tindrà suficient ració d'autoestima
i adrenalina comunitària. No es pot criticar de manera acomplexada els esforços
i els plantejaments que conduixen a enorgullir esta terra, a demostrar la seua
valúa i capacitat, a cridar ben alt la nostra condició de nacionalitat
històrica... ja que estem tan necessitats d'enfortir sòlidament els nostres
ciments identitaris com a valencians, que hem d’aplaudir totes les accions
destinades a construir l'andamiatge simbòlic d'esta terra.
Uns símbols oficials que hauríen de ser motiu d’unió i orgull de tot el
nostre Poble, però que els de sempre els critiquen i ridiculitzen. La nostra
denominació com a territori que eixercix el seu autogovern, la nostra senyera
pròpia i diferenciada, el nom de la nostra llengua valenciana… Tota l’esfera
simbològica que ens definix com Poble Valencià, que està recollida pel nostre
Estatut d’Autonomía, el qual va ser aprovat per unanimitat de les Corts
Valencianes fruit d’un pacte entre totes les forces parlamentàries valencianes
allà pel 1981. Fins i tot desenrotllades per la Llei de Símbols aprobada en
1984 també per unanimitat de les nostres Corts, de la qual l’any passat commemoràrem el seu trenta aniversari.
L’aposta per la identitat valenciana ha de començar per acceptar,
defendre i promoure el nostre Estatut, el qual és la pedra angular del nostre
autogovern. No es podem permetre el luxe d’estar permanentment incidint en la
divisió i treballant pel conflicte entre valencians. No podem acceptar el
ninguneig de les nostres senyes definitòries com a valencians. La nostra terra
és diu Comunitat Valenciana, la nostra bandera és la Senyera i la nostra
llengua pròpia és la valenciana. Encara i tot al segle XXI pareix que algú no
vol enterar-se…
